" El Càstig no mola"

Castigar s’ha fet des de sempre, en totes les èpoques i de totes les formes possibles. S’ha aplicat en totes les societats i en tots els àmbits de la vida de les persones, també en l’educació dels fills, com no podia ser d’una altre manera..

I què passa ara? Què passa que ara ens diuen els especialistes que no hem de castigar?, què passa què s’ha convertit en la paraula maleïda?.

Bé, com deia en Bob Dylan, els temps estan canviat, i comencem a entendre les relacions entre  pares i fills des d’una perspectiva emocional, amb més sensibilitat cap els seus sentiments i cap la diversitat de formes de ser i d’expressar-se.

Les persones som emocions amb cames, és a dir, estem condicionats per les nostres emocions i cada vegada tenim més clar que els models de relació coercitius només són capaços de modificar CONDUCTES, però no VALORS, CREENCES I PENSAMENTS.

Hem passat a un estadi evolutiu de l’esser humà on les emocions i la gestió d’aquestes s’han convertit en una peça clau de les relacions INTER-PERSONAL I INTRA-PERSONAL.

Tenim clar, que una persona que entengui com funcionen i com es gestionen les emocions pot aconseguir una estabilitat personal que el capaciti per afrontar reptes personals.

ARA el càstig, s’ha convertit en un recurs coercitiu i poc eficaç que priva moltes vegades a l’infant de la manifestació d’emocions i dels seus sentiments, derivant això cap a relacions entre pares i fills tòxiques, plenes de tensió, desconfiança i de manca de referents.

Quin és el camí?

El de la gestió de les conductes negatives i disruptives de forma que els hi donem recursos i raons perquè no les tornin a fer. Hem de generar conseqüències, han de saber amb antelació que les seves conductes tenen conseqüències ( la vida funciona així), i per tant, aprendre a generar conductes positives des de el reforç positiu.

UNA BALANÇA... quan castiguem, pesa molt més allò que és negatiu, i implícitament li estem donant importància i reconeixement. Recordem que el que volen els nostres fills, i de fet tothom, és atenció. Podem optar per reforçar TOT allò que és positiu, per reforçar allò que fa bé, que acostuma a ser més del que fa malament i no sempre valorem.

LA PRÀCTICA... fem una llista de les coses que el nostre fill fa bé i que li surten bé. Fem una llista del que no li surt tant bé. A partir d’aquí, provem de convertir en demandes en positiu el que ens ha sortit a la llista en negatiu... ja veureu què difícil és. Malauradament, estem acostumats a utilitzar la negació per referir-nos als altres i per fer demandes.

Proveu... i ja veureu.

Quan menys tenseu la corda, menys ho faran els vostres fills, és automàtic.

Sort.