dijous, 30 d’agost del 2012

Taller d'Estiu 2012

Amic i amigues:

Avui és l'últim dia  del "taller de repàs i tècniques d'estudi" que hem organitzat aquest estiu. 

Ha estat una veritable experiència comparit amb tots vosaltres aquest dos mesos. Ara la feina està feta, només cal que continueu treballant i lluitant per el que vulgueu aconseguir.



Gràcies a totes les famílies que heu confiat en nosaltres durant aquest estiu.

Ens veiem l'estiu 2013!


        

PARES 2.O. “i a mi qui m’ensenya a ser pare?”.




Es cert que tots ens ho hem preguntat alguna vegada, i també és cert, que mai tenim una resposta clara. Quan un té un fill, un cop assimilat l’impacte emocional que això suposa, poc a poc ens endinsem en un mon d’interrogants sobre l’educació del nostre fill.

Aquest nen em pren el pel? Hauria de ser més disciplinari?, però, que és la disciplina? I l’autoritat, és el mateix que l’autoritarisme?. L’haig d’exigir més o soc massa condescendent?...

Habitualment, aquestes preguntes ens les intentem respondre a partir de les nostres experiències com infants. Ens diguem, que a la nostra edat nosaltres érem més responsables, que no depeníem tants dels nostres pares, que jugàvem més sols, que participàvem més en les tasques de casa o que fèiem més cas perquè respectàvem més a l’adult.

Però seguidament, justifiquem als nostres fills pensant que ara hi ha més perills, que hi ha més cotxes, més “mala” gent, que ara ho tenen més difícil...

Que és el que passa llavors que anem tant despistats en la nostra tasca diària de ser pare, per què sembla que tinguem més dubtes? És que en sabem menys, i com és, si ara tenim més informació que els nostres pares?.

Per què ens resulta tant fàcil aconsellar a un amic o amiga sobre coma actuar amb el seu fill i en canvi, desprès ens resulta complicadíssim portar-lo a la pràctica a casa nostra?. Perquè estem IMPLICATS i les emocions hi juguen molt en les relacions personals. El sentit comú, el que resulta fruit de les nostres experiències, creences i educació desapareix quan el que està davant és el nostre fill o filla.

Fa uns mesos sentia a una mare que manifestava que pot ser també caldria que DESAPRENGUESSIM una mica. Deixar-se portar pel sentit comú és una tasca de vegades complicada, però segurament necessària. Em pregunto, que passaria si com d’una pel·lícula d’aventures es tractés, aprenguéssim sols amb els nostres fills petits. Estic absolutament segur que els EDUCARÍEM sense ajuda de cap mena.

Pot ser caldria, aturar-nos i reflexionar sobre el que està passant, no és suficient amb informar-nos, anar a escoles de pares com aquestes, cal actuar. Però moltes vegades, la incredulitat passa pels nostres caps quan sentim a un professional que ens guia en com hem d’ensenyar i educa al nostres fills, aquesta incredulitat ràpidament la derivem cap a dos excuses molt recurrents.

-          “No tinc temps”:  és una resposta que funciona molt bé i que s’adapta fantàsticament en aquest tems que corren. Però  no serà una excusa per no reflexionar sobre el que passa i el que tindríem que fer i d’aquesta manera inhibir-nos de la nostra responsabilitat?

-          “Ja hem fet tard!”: sobre tot quan ets pare d’un fill adolescent. Aquesta tampoc funciona. MAI és tard per actuar amb el teu fill, ells sempre necessiten de la nostra atenció i de la nostra guia. Això és tot un risc que no hauríem de córrer MAI.

La nostra acció educativa, sigui la que sigui i sota el criteri que sigui, tindrà conseqüències futures el la personalitat del nostre fill. La seva estabilitat personal, la seva maduresa i confiança marcaran un camí menys vulnerable i més feliç.

Aquesta acció educativa es transmet com pluja fina, que pot passar inadvertida en el moment, però que cala amb el temps. El bagatge educatiu no es transmet només parlant, si no actuant i vivint amb ells cada instant de la seva vida. Fent que segueixin un patró que nosaltres establim com a model.

Els mostrarem el camí, donarem oportunitats d’equivocar-se, generarem conseqüències, els hi ensenyarem a resoldre els seus problemes però no els hi solucionarem. Descobriran a casa, que no són el centre del món, i que quan surtin fora, hauran de ser tolerant amb la diversitat d’opinions i formes de pensar.

No podem tolerar tenir PETITS DICTADORS a casa, no tant per nosaltres, si no perquè quan surtin al carrer hauran de saber conviure amb harmonia i tolerància.

És en la infantesa que es posen les bases de la gran obra que volem construir. Com si d’un gran edifici es tractes, els fonament seran els que suportin el pes de tot el que posarem a sobre.

Evidentment que ens podem equivocar,evidentment que podem rectificar I canviar sobre la marxa i evidentment que podem aprendre sobre cada dia més. Només cal REFLEXIONAR I ACTUAR. La resta seria negligència.

Una advertència, el dret a la protesta no els el podem treure, forma part de l’aprenentatge i de la relació pares i fills. No pensem que quan un adolescent ens protesta no vol comunicar-se o vol que passem d’ell, tot el contrari, és l’avís més clar de que volen que estiguem amb ells, de demanar atenció.

I per acabar aquest punt, un record per les emocions, aquelles que ens inunden i en moltes ocasions condicionen els nostres comportaments. Estar implicats emocionalment en l’educació dels nostres fills moltes vegades condiciona la nostra tasca educativa.

Seguirem educant...