Es cert que tots ens ho hem preguntat alguna vegada, i també és cert,
que mai tenim una resposta clara. Quan un té un fill, un cop assimilat
l’impacte emocional que això suposa, poc a poc ens endinsem en un mon
d’interrogants sobre l’educació del nostre fill.
Aquest nen em pren el pel? Hauria de ser més disciplinari?, però, que és
la disciplina? I l’autoritat, és el mateix que l’autoritarisme?. L’haig
d’exigir més o soc massa condescendent?...
Habitualment, aquestes preguntes ens les intentem respondre a partir de
les nostres experiències com infants. Ens diguem, que a la nostra edat
nosaltres érem més responsables, que no depeníem tants dels nostres pares, que
jugàvem més sols, que participàvem més en les tasques de casa o que fèiem més
cas perquè respectàvem més a l’adult.
Però seguidament, justifiquem als nostres fills pensant que ara hi ha
més perills, que hi ha més cotxes, més “mala” gent, que ara ho tenen més
difícil...
Que és el que passa llavors que anem tant despistats en la nostra tasca
diària de ser pare, per què sembla que tinguem més dubtes? És que en sabem
menys, i com és, si ara tenim més informació que els nostres pares?.
Per què ens resulta tant fàcil aconsellar a un amic o amiga sobre coma
actuar amb el seu fill i en canvi, desprès ens resulta complicadíssim portar-lo
a la pràctica a casa nostra?. Perquè estem IMPLICATS i les emocions hi juguen
molt en les relacions personals. El sentit comú, el que resulta fruit de les
nostres experiències, creences i educació desapareix quan el que està davant és
el nostre fill o filla.
Fa uns mesos sentia a una mare que manifestava que pot ser també caldria que DESAPRENGUESSIM una mica. Deixar-se portar pel sentit comú és una tasca de vegades complicada, però segurament necessària. Em pregunto, que passaria si com d’una pel·lícula d’aventures es tractés, aprenguéssim sols amb els nostres fills petits. Estic absolutament segur que els EDUCARÍEM sense ajuda de cap mena.
Pot ser caldria, aturar-nos i reflexionar sobre el que està passant, no
és suficient amb informar-nos, anar a escoles de pares com aquestes, cal
actuar. Però moltes vegades, la incredulitat passa pels nostres caps quan
sentim a un professional que ens guia en com hem d’ensenyar i educa al nostres
fills, aquesta incredulitat ràpidament la derivem cap a dos excuses molt
recurrents.
-
“No tinc
temps”: és una resposta que funciona
molt bé i que s’adapta fantàsticament en aquest tems que corren. Però no serà una excusa per no reflexionar sobre
el que passa i el que tindríem que fer i d’aquesta manera inhibir-nos de la
nostra responsabilitat?
-
“Ja hem fet
tard!”: sobre tot quan ets pare d’un fill adolescent. Aquesta tampoc funciona.
MAI és tard per actuar amb el teu fill, ells sempre necessiten de la nostra
atenció i de la nostra guia. Això és tot un risc que no hauríem de córrer MAI.
La nostra acció educativa, sigui la que sigui i sota el criteri que
sigui, tindrà conseqüències futures el la personalitat del nostre fill. La seva
estabilitat personal, la seva maduresa i confiança marcaran un camí menys
vulnerable i més feliç.
Aquesta acció educativa es transmet com pluja fina, que pot passar
inadvertida en el moment, però que cala amb el temps. El bagatge educatiu no es
transmet només parlant, si no actuant i vivint amb ells cada instant de la seva
vida. Fent que segueixin un patró que nosaltres establim com a model.
Els mostrarem el camí, donarem oportunitats d’equivocar-se, generarem
conseqüències, els hi ensenyarem a resoldre els seus problemes però no els hi
solucionarem. Descobriran a casa, que no són el centre del món, i que quan
surtin fora, hauran de ser tolerant amb la diversitat d’opinions i formes de
pensar.
No podem tolerar tenir PETITS
DICTADORS a casa, no tant per nosaltres, si no perquè quan surtin al carrer
hauran de saber conviure amb harmonia i tolerància.
És en la infantesa que es posen les bases de la gran obra que volem
construir. Com si d’un gran edifici es tractes, els fonament seran els que suportin
el pes de tot el que posarem a sobre.
Evidentment que ens podem equivocar,evidentment que podem rectificar I
canviar sobre la marxa i evidentment que podem aprendre sobre cada dia més.
Només cal REFLEXIONAR I ACTUAR. La
resta seria negligència.
Una advertència, el dret a la protesta no els el podem treure, forma
part de l’aprenentatge i de la relació pares i fills. No pensem que quan un
adolescent ens protesta no vol comunicar-se o vol que passem d’ell, tot el
contrari, és l’avís més clar de que volen que estiguem amb ells, de demanar
atenció.
I per acabar aquest punt, un record per les emocions, aquelles que ens
inunden i en moltes ocasions condicionen els nostres comportaments. Estar
implicats emocionalment en l’educació dels nostres fills moltes vegades
condiciona la nostra tasca educativa.
Seguirem educant...