Buscant Respostes:

Acabant els 2012, i seguim buscant respostes a preguntes. Mai s'acaben, i no serem nosaltres des de aquest humil racó els que limitarem les preguntes.

Pares, fills, educadors/es i els que volgueu acompanyar-nos en el proper any 2013, seguirem buscant camins per entendre el que passa al nostre voltant i per millorar cada dia més en la nistra tasca educativa.

Feliç Any Nou.

Aquest Nadal podem sorprendre els més petits de la casa....

Quina cara posarien els vostres fills i filles, si rebeu un missatge del Pare Noel o dels Reis Mags personalitzat?
Ho podeu comprovar, si aneu a la web "Navidades Sorprendentes"  i els hi prepareu la sorpresa!!!

Us recomanem un conte: "Mamá de qué color son los besos"

L'activitat de llegir i explicar contes és un moment màgic on els infants es relaxen, escolten i participen de forma activa. 

Penseu que un conte és un bon regal pels infants. 

El conte "Mamá de qué color son los besos" és un conte molt dolç.

Aquí teniu un vídeo on podeu gaudir d'aquest conte. 

Quina escola volem pels nostres infants? Reflexionem amb l'humor de Frato

FRATO. Escuela y Aprendizaje from saladehistoria.com

"Si són coses de nens..."

" SI SÓN COSES DE NENS..."

Desgraciadament, aquesta és una de les frases que no facilita ni molt menys la NO aparició d'un problema que es dona a moltes escoles, i segurament, d'una forma més intensa del que ens pensem. Estic parlant de l'Assetjament o "Bullying" entre alumnes. Un problema que en moltes ocasions passa desapercebut i que només quan hi ha conseqüències evidents, tota la maquinària per resoldre el problema es posa en acció, i  no sempre, amb resultats positius..

L'assetjament o "Bullying" és un comportament  no desitjable de  una persona o grup cap a un individu que es pot manifestar amb conductes com burles, bromes pesades, ignorar de forma deliberada, agressions verbals i/o físiques de forma continua tant en la intensitat com en el temps.

De forma invisible als ulls dels adults, pares i educadors, es va coent a foc lent una situació de patiment, angoixa, ansietat, por, sentiment de culpa en la persona que està sent assetjada que la porta a fer conductes d'evitació ( negar-se a anar a l'escola, a fer activitats extraescolars, a sortir al pati...) a la vegada que es poden manifestar de forma molt subtil símptomes de caràcter emocional (apatia, abúlia, pèrdua de la gana, problemes per dormir...) i les seves conseqüències en el seu rendiment escolar.

Això que a simple vista sembla tant evident, passa desapercebut als ulls dels adults,  i en moltes ocasions, només quan estem davant de l'explosió del problema és quan els pares i educadors saben donar respostes a les coses que percebien com  estranyes o inusuals. Només  qui ho pateix sap el que es cou, i en moltes ocasions, ni tan sols l'agressor ho sap, però el mal ja està fet.

Analitzarem els protagonistes de les situacions de "bullying" des de la teoria de "La Triada Perversa".

El nostre primer protagonista és "L'Agressor"...

La majoria de les vegades, hi ha un o dos que tenen un perfil de líders,  tenen la capacitat d'arrossegar a altres  nois, que solen ser més fàcilment influenciables. La seva primera presentació no és necessàriament la de nois agressius. Davant els adults solen exhibir actituds de submissió i fins i tot simpatia, el que fa que no hi hagi sospites sobre ells. Però el rerefons que hi ha als agressors segons els estudis, és que sol provenir de llars on ells són víctimes de maltractament, no necessariament físics, per part de progenitors o adults cuidadors. Han viscut en un entorn on les emocions i els sentiment no s’han gestionat ni educat com cal per saber ser empàtic i tolerant amb els altres. Solen ser nois amb profunds ressentiments i per a ningú és un secret que en aquest niu no s'acomoda la felicitat. Paradoxalment, molts d'aquests joves exhibeixen clares mostres de ser hàbils socialment, si més no, per sortir-se'n davant altres nois i aconseguir tenir control sobre ells. El manteniment de les relacions, és un altre assumpte.

El segon protagonista de la nostra anomenada "tríada perversa" del bullying, és “la víctima”:

No qualsevol acaba sent-ho. El nen o jove que és assetjat, sol ser una persona amb una profunda dificultat per establir relacions efectives amb altres o dit de manera més contundent li costa fer amics. I l'assetjador sap identificar ràpidament. Evidentment no és generalitzable, però s'observa amb freqüència, que els nens víctimes, solen provenir de llars on han estat sobrevalorats però també, sobreprotegits.

Aquí sorgeix un altre sentiment de causa o justificació per  l’assetjador: l'enveja. De què? Us preguntareu. Doncs precisament que l'altre, la víctima, tingui aquests pares amorosos i afectuosos, pares que potser, ell no té o que no han sabut donar-li.

El tercer Personatge “pervers” és  el grup, els testimonis o complices:

Que amb la seva apatia i indiferència  presencien les humiliacions, maltractaments, burles i agressions a què és sotmès la víctima ... i no fan res. És a dir, la indolència de la resta del grup. És al meu entendre, l'element més complicat i difícil de tractar i abordar. Per què? Perquè dins el grup es dilueixen les responsabilitats i els compromisos. Ell sap que compta amb l'aprovació silenciosa i  condescendent dels que riuen en un racó, miren per la finestra o se surten del saló: els indiferents. També hi ha altres escenaris on alguns membres del grup, tot i que no participen activa o directament en les accions d'assetjament, manifesten la seva aprovació pel que fan els assetjadors: són simpatitzants de l'agressió.

Per ara, els grans protagonistes són els joves, però els adults també tenen la seva quota de contribucions. D'una banda, no s'adonen del que succeeix, llavors, assumeixen que "com no ho veuen", no existeix. L'altra situació, és que s'adonen que alguna cosa està passant, però el sub-estimen i no li donen la importància que mereix: "El bullying sempre ha existit", "això són coses normals entre els nois", "un parell de tortes mai li han causat mal a ningú "," haurà d'aprendre a defensar-se "," ells han d'aprendre a resoldre els seus conflictes ". GREU ERROR

Ells, tenen la clau! Detectant, valorant i actuant amb celeritat, però també, prevenint. Però això, ho parlarem un altre dia.

Ara que plou, sortim a jugar...

Ara que plou, sortim a jugar. Jugar sota la pluja pot ser una experiència com a mínim diferent al que estem acostumats.

A les nostres latituds, acostumats a gaudir del "bon temps", la pluja es converteix en un impediment per sortir a gaudir de la companyia dels nostres fills.


Només cal enfundarse en una disfressa de "capitan Pescanova" per poder sortir a jugar i aprofitar el que la natura ens dona.


Demostrem als nostres fills que trencar rutines i costums pot ser una ocasió de descobrir-nos devant ells. -"ostres, mira el papi com salta, crida i es diverteix sota la pluja", -"però si a part de renyar-me també pot fer de nen"...

Per què no ho intentau i em digueu que tal ha anat?

"Està als Núvols"

“Està als núvols!” 

Una de les frases més comuns que solen dir els pares dels nens amb un possible dèficit d'atenció quan arriben a consulta. 

Segurament, és la forma més fàcil de definir amb el seu llenguatge com perceben al seu fill o filla. Darrera d’aquesta frase, tècnicament, poden haver-hi frases més tècniques que representen un ventall de símptomes que són els que caracteritzen un Dèficit D’atenció (DA). 

El DA és una de les àrees diagnòstiques de la síndrome del TDAH (Trastorn de dèficit d’atenció amb hiperactivitat). En aquest cas els procés cognitiu més afectats és el de l'atenció. En els estudis del dèficit atencional, s'han diferenciat dos components de la mateixa. L'atenció selectiva i l'atenció sostinguda. La primera, la selectiva, fa referència a l'habilitat per a centrar-se en la informació rellevant de la tasca que es pretén efectuar i ignorar altres estímuls irrellevants propers. La segona o sostinguda, és el manteniment de l'atenció durant tot el temps. 

L'atenció selectiva s'ha utilitzat per mesurar el factor de "distraibilidad". Els nens solen interrompre la tasca que estan fent per prestar atenció a estímuls irrellevants per a la major part dels seus companys en una situació de classe. Aquesta capacitat de distracció sol donar-se en situacions molt rutinàries. Contràriament, el nen, sí que pot ser capaç d'atendre selectivament aquells estímuls que siguin del seu interès o que li motivin. Seria el cas d'alguns jocs, activitats a l'ordinador o esports. 

Abans d’arribar a consulta professional, molts pares s’han preguntat moltes vegades si el seu fill és un gandul que no vol treballar, que passa de tot, que és llest però no vol… Aquestes preguntes, en ocasions han estat provocades per les reunions amb l’escola arrel del mals resultats del seu fill. 

“Nosaltres varem demanar perdó al nostre fill quan ens varem adonar que les seves males passades, la seva falta de concentració, les seves males notes al col·legi i el seu tarannà eren fruit d’una malaltia i requeria un tractament mèdic” i no és que fos un gandul i un mal estudiant. Així van explicar una parella de León el que van fer quan varen saber que el seu fill patia un TDAH. Fruit d’això han publicat un llibre: “No esteu sols” (Llibres Cúpula). 

Molts pares, en aquest procés de diagnòstic i de descoberta del problema, van descobrint que això que els hi passa als seus fills també el va passar a Ells. Efectivament, el DA té un component genètic i per lo tant físic. El DA, és una patologia neurològica i és de les més freqüents en la població pediàtrica dins de la síndrome del TDAH. 

El diagnòstic precoç és vital per no acumular simptomatologia secundaria com ara, problemes d’aprenentatge, baixa autoestima, problemes de conducta, de relació social etc... 

Aquest diagnòstic, amb una intervenció psicològica, psicopedagògica, familiar i mèdica, pot normalitzar i minimitzar aquesta simptomatologia i les seves conseqüències. 

Però... tots els nens que no atenen tenen DA? 

Taller d'Estiu 2012

Amic i amigues:

Avui és l'últim dia  del "taller de repàs i tècniques d'estudi" que hem organitzat aquest estiu. 

Ha estat una veritable experiència comparit amb tots vosaltres aquest dos mesos. Ara la feina està feta, només cal que continueu treballant i lluitant per el que vulgueu aconseguir.

Gràcies a totes les famílies que heu confiat en nosaltres durant aquest estiu.

Ens veiem l'estiu 2013!

        

PARES 2.O. “i a mi qui m’ensenya a ser pare?”.

Es cert que tots ens ho hem preguntat alguna vegada, i també és cert, que mai tenim una resposta clara. Quan un té un fill, un cop assimilat l’impacte emocional que això suposa, poc a poc ens endinsem en un mon d’interrogants sobre l’educació del nostre fill.

Aquest nen em pren el pel? Hauria de ser més disciplinari?, però, que és la disciplina? I l’autoritat, és el mateix que l’autoritarisme?. L’haig d’exigir més o soc massa condescendent?...

Habitualment, aquestes preguntes ens les intentem respondre a partir de les nostres experiències com infants. Ens diguem, que a la nostra edat nosaltres érem més responsables, que no depeníem tants dels nostres pares, que jugàvem més sols, que participàvem més en les tasques de casa o que fèiem més cas perquè respectàvem més a l’adult.

Però seguidament, justifiquem als nostres fills pensant que ara hi ha més perills, que hi ha més cotxes, més “mala” gent, que ara ho tenen més difícil...

Que és el que passa llavors que anem tant despistats en la nostra tasca diària de ser pare, per què sembla que tinguem més dubtes? És que en sabem menys, i com és, si ara tenim més informació que els nostres pares?.

Per què ens resulta tant fàcil aconsellar a un amic o amiga sobre coma actuar amb el seu fill i en canvi, desprès ens resulta complicadíssim portar-lo a la pràctica a casa nostra?. Perquè estem IMPLICATS i les emocions hi juguen molt en les relacions personals. El sentit comú, el que resulta fruit de les nostres experiències, creences i educació desapareix quan el que està davant és el nostre fill o filla.

Fa uns mesos sentia a una mare que manifestava que pot ser també caldria que DESAPRENGUESSIM una mica. Deixar-se portar pel sentit comú és una tasca de vegades complicada, però segurament necessària. Em pregunto, que passaria si com d’una pel·lícula d’aventures es tractés, aprenguéssim sols amb els nostres fills petits. Estic absolutament segur que els EDUCARÍEM sense ajuda de cap mena.

Pot ser caldria, aturar-nos i reflexionar sobre el que està passant, no és suficient amb informar-nos, anar a escoles de pares com aquestes, cal actuar. Però moltes vegades, la incredulitat passa pels nostres caps quan sentim a un professional que ens guia en com hem d’ensenyar i educa al nostres fills, aquesta incredulitat ràpidament la derivem cap a dos excuses molt recurrents.

-          “No tinc temps”:  és una resposta que funciona molt bé i que s’adapta fantàsticament en aquest tems que corren. Però  no serà una excusa per no reflexionar sobre el que passa i el que tindríem que fer i d’aquesta manera inhibir-nos de la nostra responsabilitat?

-          “Ja hem fet tard!”: sobre tot quan ets pare d’un fill adolescent. Aquesta tampoc funciona. MAI és tard per actuar amb el teu fill, ells sempre necessiten de la nostra atenció i de la nostra guia. Això és tot un risc que no hauríem de córrer MAI.

La nostra acció educativa, sigui la que sigui i sota el criteri que sigui, tindrà conseqüències futures el la personalitat del nostre fill. La seva estabilitat personal, la seva maduresa i confiança marcaran un camí menys vulnerable i més feliç.

Aquesta acció educativa es transmet com pluja fina, que pot passar inadvertida en el moment, però que cala amb el temps. El bagatge educatiu no es transmet només parlant, si no actuant i vivint amb ells cada instant de la seva vida. Fent que segueixin un patró que nosaltres establim com a model.

Els mostrarem el camí, donarem oportunitats d’equivocar-se, generarem conseqüències, els hi ensenyarem a resoldre els seus problemes però no els hi solucionarem. Descobriran a casa, que no són el centre del món, i que quan surtin fora, hauran de ser tolerant amb la diversitat d’opinions i formes de pensar.

No podem tolerar tenir PETITS DICTADORS a casa, no tant per nosaltres, si no perquè quan surtin al carrer hauran de saber conviure amb harmonia i tolerància.

És en la infantesa que es posen les bases de la gran obra que volem construir. Com si d’un gran edifici es tractes, els fonament seran els que suportin el pes de tot el que posarem a sobre.

Evidentment que ens podem equivocar,evidentment que podem rectificar I canviar sobre la marxa i evidentment que podem aprendre sobre cada dia més. Només cal REFLEXIONAR I ACTUAR. La resta seria negligència.

Una advertència, el dret a la protesta no els el podem treure, forma part de l’aprenentatge i de la relació pares i fills. No pensem que quan un adolescent ens protesta no vol comunicar-se o vol que passem d’ell, tot el contrari, és l’avís més clar de que volen que estiguem amb ells, de demanar atenció.

I per acabar aquest punt, un record per les emocions, aquelles que ens inunden i en moltes ocasions condicionen els nostres comportaments. Estar implicats emocionalment en l’educació dels nostres fills moltes vegades condiciona la nostra tasca educativa.

Seguirem educant...